La invenció dels borregos es perd en la llunyania dels temps i, ni el seu origen ni la seva etimologia, per més que s'han volgut esbrinar, no s'han pogut saber fins ara i, de poc més enllá de cent anys , no se n´ha pogut tenir cap noticia concreta per a poder-ne escriure la seva petita historia. Si que hi ha un establiment que acredita haver estat fundat l'any 1770 i que llavors ja elaboraven els borregos, que serien només un apèndix de les activitats de la fleca, un complement que tanta popularitat havia de donar a la Vila de Cardedeu, ja en aquells anys en els que l'elaboració dels borregos només era una especialitat de les fleques.

 

SIS GENERACIONS DE BORREGAIRES

 

La casa Domingo Vila, declara haver fabricat borregos des de l'any 1770 en el forn regentat per sis generacions de Domingos Vila, primer a la plaça Vella, en una casa que havia d'èsser derruida l'any 1893, però que no fou enderrocada fins l'any 1931, per donar lloc a l'actual plaça Anselm Clavé. L'any 1882, l'antic forn de pa i obrador de borregos de "can Mingo" es va traslladar a la nova mansió del carrer Sant Antoni, carrer que s'havia obert l'any 1877.

Com a industria artesana ens queda la fabricació de borregos, l'origen dels quals es remonta a l'any 1770, amp el primer establiment fundat i creat per la Familia Vila, avui encara regentat per la senyora Dolors Rodríguez i Moret, vidua del senyor Domingo Vila i Puig, que forma part de la tradició del nostre poble, i que gaudeix d'un gran renom.

 

ELS INGREDIENTS DELS BORREGOS

 

Sembla que les matèries que entren a l'eboració dels borregos, són: farina, sucre, mantega, ous i matafaluga, endemés de tres ingredients secrets que integran una fórmula confidencial que passa de pares a fills. Un conjunt d'ingredients que, segons deia el Sr. Tomás Balbey, fan que els borregos vagin bé pel ventrell, perqué son diurètics catàrtics, emètics i estíptics, excel-lents per a fer règim, i per aixó hi ha metges que els recomanen a las persones delicades de la panxa.

Hi ha diversos llibres de rebosteria que tracten dels borregos, entre els quals hem escollit l'intitulat "Art del ben menjar" de Marta Sàlvia (Aedos, 1961), per tal d'aclarir la composició dels nostres bescuits. Segons aquest text, per 1 Kg. de farina, hi entren 30 grams de llevat de París, œ litre de llet, 100 grams de sucre, mitja xicra d'oli, mitja culleradeta de sal i mig vaset d'aiguardent o bé dues cullerades grosses de matafaluga.

Treballada la pasta es fan unes barretes primes i llargues i es col-loquen en una llauna untada d'oli; es tapen amb un drap, i es deixen reposar en un lloc calent fins que hagin duplicat la grandària. Aleshores se'ls passa un pinzellet xopat d'aigua i oli, i es fiquen al forn fins que siguin duarats. Quan son freds es tallen a trossos d'uns dos centimetres de gruix, i es tornen a ficar al forn fins que siguin rossos i durs.

Joan Coromines, en el seu "Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana", diu que "borrego", és una espècia de carquinyoli, el nom del qual  prové  de "borrec", aplicació comparable per la consistencia d'aquest dolç, tan dur de rosegar, comparada amb la tossuderia quais invencible, que és propia de l'ovella mascle, quan ja no és ben jove.

La nota mes antiga coneguda sobre els borregos la conservava el senyor Tomàs Balbey, el fundador del Museu Municipal, i era el compte de les despeses de l'apat de difunts fet el dia de l'enterrament del seu besavi, en Jaume Balbey i Sans, apotecari de la nostra Vila, el 24 d'octubre del 1828, on hi consta una partida de quatre lliures de borregos, que menjaren per postres. En una altra nota de despeses d'un altra sepeli, escrita per en Francesc Nandi, pubill de can Lledó, que vivia el primer terç del segle XIX, entre altres comestibles que varen consumir, també i figuraven els borregos.

En una auca de rodolins dedicada a "Les festes de Barcelona",de principis del segle XIX, es fá al-lusió als borregos com una de les llaminadures que servian de postres els dies de festa grossa, en aquella època en la que els barcelonins no menjaven postres cada dia.

En el "Diccionari de la Llengua Catalana" de Pere Labèrnia, publicat l'any 1839 i reeditat els anys 1864 i 1885, ja hi figura el nom de "borrego" i diu que és un "Panallet rodó de la flor de la farina. Mollete bodigo. Delicatus, molliculus panis, libum-i". E el "Diccionario Geográfico", de Pascual de Madoz, publicat l'any 1846, si bé ens dòna moltes dades de les activitats que hi havia a la Vila, no fa cap referencia als borregos, cosa que fa pensar que en aquell temps la seva elaboració i consum restaven circumscrits a la Vila de Cardedeu.

De bon principi, doncs, l'elaboració dels borregos era una manufactura artesana i només s'en feien a las fleques, tant a las de Cardedeu com a les de molts pobles de la comarca i a molts de Catalunya, puix el borregos són coneguts a tota la regió i àdhuc a Mallorca, a València i al Roselló. No obstant, la fabricació de borregos d'anís amb l'adicció a la pasta de grans de matafaluga, sembla èsser una especialitat exclusiva de les fleques de Cardedeu.

La popularitat dels borregos ja havia començat. Era el temps que Cardedeu havia esdevingut centre ideal per a l'estiueig, i era el temps de les grans fires, quan i venia gent de tot Catalunya. Llavors totes les fleques de Cardedeu elavoraven borregos i s'en venien a l'estació, on la "Rosa dels borregos" en despatxava al pas dels trens.

Deia el senyor Tomás Balbey –puix a casa seva es confonien les arts curatives amb les decoratives, amb l'arqueología i la història- que els borregos eren excel-lents per a guarir les dispepsies i las anomalies del ventrell que tenen com origen l'excés d'àcid, i que la farina torrada i els altres ingredients dels borregos, a més a mésd'èsser alimenticis i fàcilment païbles, ajudaven a completar la funció gàstrica.

A darrerias del segle XIX, els borregos ja eren populars i s'esmenten en obres teatrals i en publicacions satíriques. Heus ací el que en deia "La Barretina", en el número 123, corresponent al 21 de juny del 1895:

"Borregos dels de primera

i lloc on molt bé estareu:

Cardedeu"

Del "Cu-cut", comentant els premis en duros de plata per als guanyadors dels Jocs Florals de l'any 1907:

"Si sempre els teus borregos han sigut

goig de la boca, que en tastar-los riu,

pels Jocs Florals que fas aquest estiu

singular simpatia has merescut".

Del "Patufet", al costat d'un gravat representant un home que menja borregos i que va traient d'una paperina, mentre diu:

"Per bellesa a Poblet,

per borregos a Cardedeu,

per gravats a Can Cornet".

Diversos literats catalans s'ocupen dels borregos de Cardedeu o els al-ludeixen en els seus escrits. El folklorista Aureli Campmany, escriu: "De la multitut de ciutats, viles i llocs que poblen la comarca vallesana, Cardedeu és una de les més anomenades, mercès als seus tradicionals borregos".

Diu Eusebi Coromines en el "Contrapàs dels meus records": "Estudiant a la Universitat de Barcelona anava i venia de Palafrugell, on residia la meva familia, i recordo que en passar per Cardedeu comprava els seus anomenats borregos".

El bibliòfil i erudit Ramón Miquel i Planes, declarava: "No recordo haver estat mai a Cardedeu; si he menjat repetides voltes borregos dels que han fet notori el nom de la població a tots els catalans".

De l'escriptor i periodista Joseph Pous i Pagès destaquem aquesta manifestació: "No conec Cardedeu, sinó pels borregos. N'hi ha prou, però, per a fer l'elogi de la vila i de la seva gent. Qui inventa un menjar tan singular, que es alhora fina llaminadura i exerceix la paciencia i fortitud, per força ha de'èsser ple de les virtuts més excel-lents en els treballs i en els platxeris de la vida".

De l'escriptor modernista Lluis Vila i Pagès:

"Borregos de Cardedeu

que m'han semblat menjar d'angels,

que conforten l'esperit

quan el paladar regalen".

Joseph Alsina i Clòs té un llarg poma dedicat a les "Especialitats de la terra catalana", que comença així:

"No hi ha poble al principat

que no tingui en son programa

alguna especialitat

que li dóna nom i fama"

i després de relacionar els productes típics, els joiells i episodis rellevants de diverses poblacions acaba:

"Mes el poeta que, amb sa noble

i justa imparcialitat,

ha exposat de cada poble

la propia especialitat,

diu que aquell que vol fer gala

de bon gust per tot arreu,

per fer un bont present, regala

borregos de Cardedeu".

 

Finalment, Ferràn Canyameres, autor d'un estudi de la comarca intitulat "El Vallès (Vigor i bellesa)", que li valgué el premi "Maspons i Camarasa-1959", escriví una col-lecció de poemes dedicats a les poblacions vallesanes, amb el tìtol de "Com el Vallès no hi ha res" (1951). El poema dedicat a Cardedeu comença i acaba amb aquesta estrofa:

"Borregos de Cardedeu,

rosegons de casa rica,

amb gust de pa de mel

que és cosa que mai no enfita".

Una revista satírica moderna també propagava els borregos:

"Ací E.A.J. 10,

la Ràdio de Cardedeu:

Un consell als amics nostres

Per a quand arribi el fred:

Cada apta mengeu per postres

Borregos amb bon vinet".

Amb la refermança de Cardedeu com a poble d'estiueig, amb les grans fires de bestiar, on es venía de tot, i a les que hi compareixia gent de tot arreu i que a l'anar-se'n, s'enduien, com a testimoni de la seva visita, els ja populars borregos, i amb la venda a l'estació, fins l'any 1936, de coves de borregos als viatgers de tots els trens que hi feien parada, aquests secalls havien de contribuir a fer notori el nom de la població. En el volum de" l'Enciclopèida Espasa", publicat l'any 1912, i a l'article "Cardedeu", els borregos ja hi són esmentats com una especialitat cardedeuenca, i és que ja aleshores, els dos noms de Cardedeu i Borregos es pronunciaven plegats.

Però, l'apogeu dels borregos havia d'arribar amb el trionf del motor. Fins llavors, la fabricació dels borregos era un complement de les fleques, però ara es converteix en una vertadera indùstra i, com a conseqüencia s'empren tota mena d'incentius propagandìstics per a desvetllar la curiositat dels transeünts.

A la façana de la fleca Domingo Vila, al carrer de Sant Antoni, i a la del "Gran Royal", a la carretera, hi foren pintats uns magnifics plafons en els quals s'hi veia l'obrador de la fleca, on hi havia els artesans que executaven les diverses fases de l'elaboració del borregos.L'aflència de tota mena de vehicles per les carreteres, les caravanes d'autocars al Montseny, l'excursionisme, els dos festivals d'aviació, i els aplecs de la sardana, han estat els factors que han estès el renom dels borregos arreu de Catalunya, contribuint, a l'ensems, a la popularitat de la nostra vila. "L'Auca de l'Aplec de Sardanistes", amb rodolins d n'Andreu Casademunt i dibuixox de Ramón Comas, ja ho deia:

"Penseu que abans de marxar

borregos heu de comprar".

No podem allargar més aquesta crónica, explicant les personalitats que han fet honor als borregos de Cardedeu i les festes cardedeuenques en les que s'han consumit els típics secalls. Si que volem recordar que en els darrers actes públics, con foren la inauguració de la segona fase del grup escolar "Mil-lenari de Catalunya", el dia 11 de setembre de l'any 1992, a la festa d'obertura de la seu social del Futbol Club Cardedeu, el diumenge 30 de maig del 1993, i a la benvinguda a la Pubilla de Catalunya, la cardedeuenca Srta. Imma Sallés i Gel, el 5 de juny del 1993, hi hagué vi bo i borregos per a tothom.

I ara, com a cloenda resumirem allò que diuen dels borregos tres importants publicacions. "L'Enciclopedia Espasa, traduït, en diu:

"Son especialitat de Cardedeu uns bescuits durs anomenats borregos en el país".

"Reposteria: Massa de farina, sucre i anís endurida i que es talla en trossos més o menys cilíndrics. Es consumeix molt a Catalunya, on es menja després de ser remullat amb vi".

El "Diccionari Català-valencià-balear", d'Alcover Moll, diu: "Borrego: Dolceta de bescuit petita (Catalunya i Mallorca)". I retreu aquesta referencia de l'escriptor Joan Pons Com: "Tot queixalajant borregos, bevent resolis i assaborint un llarg puro".

Finalment, a "Catalunya llaminera", d?editorial Millà (1979), diuen del borrego: "De confecció més aviat industrial que no pas casolana, el borrego, malgrat el seu nom i en les diferents classes amb que se'l sol presentar, gaudeix a Catalunya de gran popularitat. Son bescuits sense sucre, per la qual cosa, sembla talment que procedeixin més aviat de la fleca que no pas de la pastisseria. Entre els més coneguts esmentarem els de Cardedeu, grossos i durs; els de Sant Pere, mantecosos i flonjos, els de Santa Coloma,......El borrego gairabé no es menja mai sol. Sucat amb llet o vi és molt saborós. Àdhuc se'n fan torradetes".

 

Text de Pere Comas i Durán.

 

---

 

La invención de los borregos se pierde en la lejanía de los tiempos y, ni su origen ni su etimología, por más que se ha querido averiguar, no se ha podido saber hasta ahora y de poco más de cien años, no se han tenido noticias concretas para poder escribir su pequeña historia. Si que hay un establecimiento que acredita haber sido fundado el año 1.770 y que entonces ya elaboraban los borregos, que tan solo serían un apéndice de las actividades de las panaderías; un complemento que tanta popularidad tenía que dar a la Villa de Cardedeu, ya que en aquellos años en los que la elaboración de los borregos solo era una especialidad de las panaderías.

 

SEIS GENERACIONES DE FABRICANTES DE BORREGOS

 

La casa Domingo Vila, declara haber fabricado borregos desde el año 1.770 en  el horno panadero regentado por seis generaciones de Domingos Vila, primero en la plaza Vieja, en una casa que debía haber sido derruida el año 1.893, pero que no lo fue hasta el año 1.931 para dar lugar a la actual plaza Anselmo Clavé. El año 1.882, el antiguo horno de panadería y obrador de borregos de can Mingo se trasladó al nuevo edificio de la calle San Antonio, calle que se había abierto el año 1.877.

Como industria artesana nos queda la fabricación de borregos, el origen de los cuales se remonta al año 1.770. con el primer establecimiento fundado y creado por la familia Vila, aún hoy regentado por su sucesor Domingo Vila, que forma parte de la tradición de nuestro pueblo y que goza de un gran renombre.

 

LOS INGREDIENTES DE LOS BORREGOS

 

Parece ser que las materias que entran en la elaboración de los borregos son:      harina, azúcar, mantequilla, huevos y matalahúga (comino), además de tres ingredientes secretos que integran una fórmula confidencial que pasa de padres a hijos. Un conjunto de ingredientes que, según decía el señor Tomás Balbey, hacen que los borregos vayan bien para el vientre, ya que son diuréticos, catárticos, eméticos y estípticos, excelentes para hacer régimen y por eso hay médicos que los recomiendan a las personas delicadas del vientre.

 

Hay diversos libros de repostería que tratan de los borregos, entre los cuales hemos escogido el titulado "Arte del buen comer", de Marta Salvia (Aedos, 1.961), por tal de aclarar la composición de nuestros bizcochos. Según este texto, por 1 K, de harina, entran 30 gramos de levadura, œ litro de leche, 100 gramos de azúcar, 1/8 de litro de aceite, media cucharadita de sal y medio vasito de aguardiente ó bien dos cucharadas grandes de matalahúga. (comino)

Trabajada la pasta se hacen unas barritas delgadas y largas y se colocan en una lata untada de aceite: se tapan con un trapo y se dejan reposar en un lugar caliente hasta que hayan duplicado su grosor. Entonces se les pasa un pincel mojado con agua y aceite y se meten en el horno hasta que queden dorados. Cuando están fríos se cortan a trozos de unos dos centímetros de grosor y se vuelven a hornear hasta que queden tostados y duros.

Joan Corominas, en su Diccionario etimológico y complementario de la lengua catalana, dice que borrego es como un bizcocho, el nombre del cual proviene de "borrego", aplicación comparable por la consistencia de esta especialidad, tan dura de roer, comparada con la tozudez casi invencible, que es propia de la oveja macho, cuando ya es adulta.

La nota más antigua conocida sobre los borregos la conserva el señor Tomás Balbey, fundador del Museo Municipal y era la cuenta de los gastos de la comida de difuntos hecha el día del entierro de su bisabuelo, don Jaume Balbey i Sans, farmacéutico de nuestra Villa, el 24 de octubre de 1.828, donde consta una partida de cuatro libras de borregos, que comieron en los postres. En otra nota de gastos de otro sepelio, escrita por Francesc Nandi, yerno de can Lledó, que vivió en el primer tercio del sigo XIX, entre otros comestibles que se consumieron, también figuraba los borregos.

En una alegoría de refranes dedicada a Las fiestas de Barcelona, de principios del siglo XIX, se alude a los borregos como uno de los dulces que se servían de postre los días de fiesta grande, en aquella época en la que los barceloneses no comían postres cada día.

En el Diccionario de la Lengua Catalana, de Pere Labérnia, publicado el año 1.839 y reeditado los años 1.864 y 1.885, ya figura el nombre de borrego y dice que es un panecillo redondo de la flor de la harina. Mollete bodigo. Delicatus, molliculus panis, libum-i. En el Diccionario Geográfico, publicado el año 1.846, si bien se dan muchos datos de las actividades que había en la Villa, no hacen ninguna referencia a los borregos, cosa que hace pensar que en aquellos tiempos su elaboración y consumo restaban circunscritos a la Villa de Cardedeu.

De buen principio, pues, la elaboración de los borregos era una manufactura artesana y solo se elaboraban en las panaderías, tanto en las de Cardedeu como en las de muchos pueblos de la comarca (Vallés Oriental) y en muchos de Cataluña, ya que los borregos son conocidos en toda la región, así como en Mallorca, Valencia y el Rosellón. No obstante, la fabricación de borregos de anís con la adición a la pasta de granos de matalahúga, parece ser una especialidad exclusiva de las panaderías de Cardedeu.

La popularidad de los borregos ya había comenzado. Era el tiempo en que Cardedeu había sido escogido como  centro ideal para el veraneo y era el tiempo de las grandes ferias, cuando venía gente de toda Cataluña. Entonces todas las panaderías de Cardedeu elaboraban borregos y se vendían en la estación donde la Rosa de los Borregos los despachaba al paso de los trenes.

Decía el señor Tomás Balbey –que en su casa se confundían las artes curativas con las decorativas, la arqueología y la historia- que los borregos eran excelentes para curar las dispepsias y las anomalías del vientre que tienen como origen el exceso de ácido y que la harina tostada y los demás ingredientes de los borregos, además de ser alimenticios y fácilmente digeribles, ayudaban a completar la función gástrica.

A finales del siglo XIX, los borregos ya eran populares y se mencionan en obras teatrales y en publicaciones satíricas. La publicación La Barretina, en su número 123, correspondiente al 21 de junio de 1895, decía:

Borregos dels de primera

I lloc on molt bè estareu:

Cardedeu

Del Cu-cut, comentando los premios en duros de plata para los ganadores de los Juegos Florales del año 1.907:

Si sempre els teus borregos han sigut

goig de la boca, que en tastar-los riu

pels Jocs Florals que fas aquest estiu

singular simpatía has merescut.

Del Patufet, al lado de un grabado representando un hombre que come borregos que vá sacando de una bolsa, mientras dice:

Per. bellesa a Poblet

per borregos a Cardedeu:

per gravats, a Can Cornet

Diversos literatos catalanes se ocupan de los borregos de Cardedeu o los aluden en sus escritos. El folclorista Aureli Campmany, escribe: De la multitud de ciudades, villas y lugares que pueblan la comarca vallesana, Cardedeu es una de las más nombradas, gracias a sus tradicionales borregos.

Dice Eusebi Coromines en el Contrapás dels meus records: Estudiant a la Universitat de Barcelona, anava i venía de Palafrugell, on residía la meva familia y recordo que en passar per Cardedeu comprava els seus anomenats borregos.

El bibliófilo y erudito Ramón Miquel i Planes, declaraba: No recordo haver estat mai a Cardedeu: si he menjat repetides voltes borregos dels que han fet notori el nom de la població a tots els catalans.

Del escritor y periodista Josep Pous i Pagés destacamos esta manifestación: No conec Cardedeu sinó pels borregos. N'hi ha prou, però, per a fer l'elogi de la vila i de la seva gent: qui inventa un menjar tan singular, que es alhora fina llaminadura i exerceix la paciencia i fortitud, per força ha d'èsser ple de les virtuts mes excel.lents en els treballs i en els platxeris de la vida.

Del escritor modernista Lluis Via i Pagès:

Borregos de Cardedeu

que m'han semblat menjar d'angels

que conforten l'esperit

quan el paladar regalen.

Josep Alsina i Clos tiene un largo poema dedicado a las Especialidades de la tierra catalana, que comienza así:

No hi ha poble al principat

que no tingui en son programa

alguna especialitat

que li dòna nom i fama

y después de relacionar los productos típicos, los nuevos y los episodios relevantes de diversas poblaciones, acaba:

Mes el poeta que, amb sa noble

i justa imparcialitat

ha exposat de cada poble

la propia especialitat

diu que aquell que vol fer gala

de bon gust per tot arreu

per fer un bon present, regala

borregos de Cardedeu.

 Finalmente, Ferrán Canyameres, autor de un estudio de la comarca titulado El Vallés (vigor i bellesa), por el que le concedieron el premio Maspons i Camarasa-1.959, escribió una colección de poemas dedicados a las poblaciones vallesanas, con el título de Com el Vallès no hi ha res. (1.951) El poema dedicado a Cardedeu comenzaba y acababa con la siguiente estrofa:

Borregos de Cardedeu

rosegons de casa rica

amb gust de pà de mel

que es cosa que mai no enfita.

Una revista satírica moderna también hacía propaganda de los borregos:

Ací E.A.J. 10

la Ràdio de Cardedeu:

Un consell als amics nostres

per a quan arribi el fred:

cada apat mengeu per postres

borregos amb bon vinet.

Reafirmando a la Villa de Cardedeu como un pueblo de veraneo con las grandes ferias de animales donde se vendía de todo y a las que comparecía gente de todos los lugares y que al irse, se llevaban como testimonio de su visita, los ya populares borregos y con la venta en la estación, hasta el año 1.936, de capazos de borregos a los viajeros de todos los trenes que hacían parada, estos bizcochos habían de contribuir a hacer notorio el nombre de la población. En el volumen de La Enciclopedia Espasa, publicado el año 1.912 y en el artículo Cardedeu, los  borregos ya están nombrados como una especialidad cardedeuenca y es que ya entonces los dos nombres de Cardedeu y borregos, se pronunciaban juntos.

Pero el apogeo de los borregos tenía que llegar con el triunfo del motor. Hasta entonces, la fabricación de los borregos era un complemento de las panaderías, pero ahora se convertía en una verdadera industria y, como consecuencia se emprende todo tipo de incentivos propagandísticos para desvelar la curiosidad de los transeúntes.

En la fachada de la panadería Domingo Vila, en la calle San Antonio y en la del Gran Royal, en la carretera, fueron pintados unos magníficos plafones en los cuales se veía el obrador de la panadería, donde había los artesanos que ejecutaban las diversas fases de elaboración de los borregos.

La afluencia de todo tipo de vehículos por las carreteras, las caravanas de autocares al Montseny, el excursionismo, los dos festivales de aviación y los Aplecs de la Sardana, han sido factores que han extendido la popularidad de los borregos por toda Cataluña, contribuyendo a la gran popularidad de nuestra Villa. L'Auca de l'Aplec de Sardanistas, con versos de Andreu Casademunt y dibujos de Ramón Comas, ya lo decía:

Penseu que abans de marxar

borregos heu de comprar.

No podemos alargar más esta crónica, dando cuenta de las personalidades que han hecho honor a los borregos de Cardedeu y a las fiestas cardedeuencas en las que se han consumido los típicos bizcochos. Si que queremos recordar, que en los últimos actos públicos, como fueron la inauguración de la segunda fase del grupo escolar Mil-lenari de Catalunya, el día 11 de septiembre del año 1.992, en la fiesta de apertura de la sede social Futbol Club Cardedeu, el domingo 30 de mayo de 1.993 y a la bienvenida a la Pubilla de Catalunya, la cardedeuenca señorita Imma Sallés i Gel, el 5 de junio de 1.993, hubo vino dulce (moscatell) y borregos para todo el mundo.

Y ahora como punto final resumiremos aquello que dicen de los borregos, tres importantes publicaciones: la Enciclopedia Espasa, dice:

Es una especialidad de Cardedeu, unos bizcochos duros llamados borregos en el país.

Repostería: masa de harina, azúcar y anís endurecida y que se corta a trozos más o menos cilíndricos. Se consumen mucho en Cataluña, donde se comen después de remojarlos en vino.

El Diccionari català-valencià-balear, de Alcóver-Moll, dice: Borrego: Dulce de bizcocho pequeño. (Cataluña y Mallorca) y saca ésta referencia del escritor Joan Pons Com: Tot queixalajant borregos, bevent resolis i assaborint un llarg puro.

Finalmente, a Catalunya Llaminera, de Editorial Millà (1.979), dicen del borrego: De confección más bien industrial que no artesana, el borrego, a pesar de su nombre y en las diferentes clases en que se suele presentar, goza en Cataluña de gran popularidad. Son bizcochos casi sin azúcar, por la cual cosa parece totalmente que proceden más bien de la panadería que no de la pastelería. Entre los más conocidos mentaremos los de Cardedeu, grandes y duros; los de Sant Pere, mantecosos y tiernos, los de Santa Coloma,..... El borrego casi nunca se come solo. Mojado con leche o vino es mucho más sabroso. Además se hacen tostaditas.

Texto de Pere Comas i Duràn erudito de la villa de Cardedeu.